BLOC DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE FUTBOL BOTONS

Un lloc per seguir l'actualitat botonera i parlar de la nostra afició.

dissabte, 13 de febrer del 2010

EL PASSI

Us deixo un escrit realitzat per l'Antoni Serrat (Alcatraz).



Ahir a la nit estàvem parlant de qüestions del reglament un grup de botonaires i un d´ ells, l´Esteve "Chondos" Verde , va comentar que no estava d´ acord amb la interpretació que solem fer d´ una jugada que es produeix amb molta freqüència i que explico a continuació:
Un jugador intenta una passada i , després de tocar-la, la pilota queda fregant ( o gairebé) un altre jugador del mateix equip.



¿ És passi ? No se sap. I, per tal de determinar- ho, un dels dos jugadors ( o tots dos) s´ acosta a la pilota, s´ ho mira detingudament i, moltes vegades, conclou que la pilota "està tocant" al jugador receptor i, per tant, és passi.



El Chondos va explicar que li sembla gairebé impossible que la pilota i el jugador quedin tocant i que si poséssim una lupa suficientment potent veuríem de ben segur espai entre jugador i pilota. En tot cas ningú no pot estar segur a simple vista de que els dos botons, jugador i pilota, quedin tocant. Em va cridar l´ atenció el seu argument perquè jo penso el mateix.
De fet penso que és impossible que una pilota que impacta amb un jugador, per lleu que sigui l´ impacte, quedi tocant amb el jugador. Crec que ha de quedar sempre una separació, per petita i microscòpica que sigui. Seguint amb aquest raonament sempre seria fals dir que jugador i pilota "estan tocant" i, per tant, mai ningú podria arribar a la conclusió de que "ha estat passi" una jugada d´ aquest tipus basant- se únicament en la observació a posteriori de pilota i jugador. ( Ara rellegeixo aquesta última frase i em sona una mica massa contundent i pretensiosa però, en fi, aquesta és la meva opinió)



En definitiva el que proposo és que només considerem passi aquelles jugades en que veiem ( o escoltem) efectivament el passi. Penso que si tenim dubtes i hem d´ acostar la nostra mirada clínica a la pilota per tal de dirimir- ho, llavors no podem honestament dir que ha sigut passi perquè, insisteixo un cop més, així no és possible saber- ho.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Merceria vella

El nostre company, Joan Hernández, (Almogàvers), ens ha expressat emotivament el que significa per a ell la nostàlgia dels botons clàssics, aquells amb els que es va iniciar al nostre joc.











Merceria vella



Merceria vella..., on deus d’estar?


Lloc de troballa i record


D’un temps que no tornarà.


Amb il·lusió et busquen, per tornar-hi a comprar


Nens petits, ara ja grans


Botons de totes mides, botons per a jugar.


La mare, la tieta, la veïna , que cosien amb tot afany


També van ser proveïdores


En aquell temps ja a passat.


I el nen, molt crescut..., ara ja gran


I que vol seguir jugant


No troba la merceria on botons hi va trobar.


La mare, la tieta, la veïna, ja no hi son, s’en van anar


També la merceria vella


S’ha n’anat per no tornar.


Són persones, són botigues, són records estimats


D’un temps de moltes penúries


Que ha quedat per recordar.


Juguem a botons, amics


Que encara no som tan grans


Juguem a botons, amics


Que el temps potser tornarà.


Merceria vella, merceria estimada


Digue’m...


On et puc tornar a trobar?










Joan Hernández Bayés (Almogàvers)